L'última d'Al Tall

Mai parlen en castellà, 

mai parlen en castellà 

com han deprés de sos pares, 

sinó com la gent del poble, 

sinó com la gent del poble: 

la llengua del tio Canya. 

Una cosa que em rebenta és com els artistes consagrats deixen la seua cançó més sol·licitada per al final d'un recital, o fins i tot per als bis previsible: en el cas d'Al Tall, que tenen moltes altres peces simbòliques més o menys èpiques, la gent es feia pesada en demanar el Tio Canya abans d'hora, a la qual cosa el de Torrent sempre retrucava «Està en la UVI, però ara vindrà...», que no sé per què mai han accedit en l'acte a les peticions del públic més o manco fidel. I això que este valset empeltat de jota no és tan solemne com Al vent o L'estaca, que podia servir àdhuc per a obrir qualsevol concert seu. Però clar, el concert de l'altre dia no era un qualsevol...